DIA:3, 8-11-2007 (Fabara-Chiprana)

em costa aixecar-me del tou i calentet llit, xo un cop aconseguit, hem preparo la motxilla i baixo al menjador, on m'havien preparat un bon esmorzar, de seguida, ales 7 i algo del matí, estava al carrer i ja enfilava camí cap a Casp.
Sortir tan aviat em va servir, a part de per passar fred, tb per poder veure la bonica sortida de sol en un paisatge casi desèrtic





fen camí vaig arribar a Casp






un castellet a la part mes alta de Casp






va ser difícil sortir de Casp, ja q, com passava a molts pobles, es perdien les fletxes grogues, així q preguntant, una senyora molt simpàtica hem va acompanyar fins a la sortida del camí q, després dunes hores caminant, hem va portar a Chiprana.

Un cop allí, vaig anar a buscar el capellà del poble x averem si m'aconseguia un lloc on dormir, més tard, gracies a un vilatant, vaig descobrir q el capellà vivia a Casp i q no baixaria fins al cap de setmana, així doncs, vaig decidir buscar una font per omplir la cantimplora, comprar alguna cosa per sopar i continuar el camí fins trobar un lloc arrecerat on fer bivac.

així doncs, Vaig preguntar-l'hi a un senyor gran on podria trobar una font x omplir la cantimplora, i la resposta va ser q no ho sabia, xo q si anava amb ell, em convidaria a una cervesa. Tot i q semblava q el q volia, era lligar amb mi, vaig acceptar, i em va portar al bar dels jubilats. Ja em veus a mi, sentat en una taula amb dos vells, jo, q soc home de poques paraules, donant-los-hi conversa:
-i q frio ace hoy!!
-dice el hombre del tiempo q esta semana harà mas!
-pos vaya...
-pues quando yo era joven blablabalablabal (esque a partir d'aquí vaig desconectar)
una conversa destes q no porta en lloc vaja...

quan vaig acabar-me la cervesa, vaig sortir d'allí i em vaig dirigir a un altre bar xq em segellessin la credencial i continuar el camí, xo, per sort, allí, em vaig trobar un treballador de l'ajuntament q em va aconseguir el pavelló esportiu x a dormir, i a mes, em va segellar la credencial.

quan vaig arribar al pavelló, resulta q entrenaven unes gimnastes x una copetició a nivell espanyol, així q vaig està entretingut mirant les seves figueretes i posturetes imposibles.

quan se'n van anar, vaig dirigirme directe a l'habitació (no era res mes q el vestidor dels arbrits) a ferme el sopar...






i a dormir.

DIA:2, 7-11-2007, (Gandesa-Fabara)

després d'haver passat una bona nit, al ras, xo bona al fi i al cap, preparava l'esmorzar a basse de galetes i llet condensada amb aigua calenta, mentrestant, el sol anava sortint darrere nostre, i Ferran decidia q els seus peus només li permetrien d'arribar a Batea.






un descans en el camí




un cop a batea vam esmorzar bé, amb un entrepà i una cervesa, va ser l'esmorzar-despedida de ferran






i després de comprar 4 coses x menjar i intercanviar aliments, ens vam despedir, jo vaig continuar el camí sol, mentres q Ferran, va buscar-se la vida x poder tornar a móra




esta es la primera foto q em vaig fer a mi mateix...






un cruceiro dos km. després de Batea.





el camí anava seguint un entramat de pistes, estava bastant ben indicat, amb uns cartells de color groc.


dinant una miqueta x no perdre la línia...





per fí vaig arribar a la frontera q dibuixa el riu algars, q aquell dia estava sec, entre catalunya i aragó





i unes poques hores després, a les 16:00 arribava a Favara, un poblet molt bonic on vaig allotjar-me en una pensió q estava molt bé.

l'església del poble





amb les seues cigonyes





i aquí es on vaig passar la nit..






continuara...

DIA:1, 6-11-2007, (Móra d'Ebre-Gandessa)

per fi va arribar el dia q tan esperava, el dia q marxava de casa qui sap x quants dies, i després de les ultimes preparacions, vaig anar a buscar a Ferran, q em segellaria la credencial i a mes m'acompanyaria un parell de dies

fent els últims preparatius





Ferran ficant-me el primer sello de la credencial







un cop sagellada la credencial, Ferran i jo ens disposàvem a començar el camí, eren per allí les 8:30 del dematí, així q hem vaig despedir de la família i vam començar a caminar direcció gandessa


sortint de mora






tot anava molt bé xo, al cap dunes hores de caminar, ferran, q no estava acostumat a caminar va començar a queixar-se dels peus









xo no vam deixar q les ampolles de Ferran ens impedissin de començar el camí de sant Jaume pròpiament dit, aqui trobàvem la primera fletxa groga









quant vam arribar a Corbera el cansament i les ampolles dels peus de ferrant ja estaven apunt d'arribar al limit, xo ens havíem proposat d'arribar a Batea i Ferrant va aguantar com un valent







vam arribar ben entrada la tarda a gandesa, i ja s'havia fet fosc, aquí tenim una mostra de l'estat de Ferran.







després vam anar a sopar en una fonda d'allí, per fer-ho mes aventura vam decidir dormir al ras, i allí, a la fonda, ens van informar de q a les afores del poble hi havia una fabrica abandonada i on podriem dormir, així doncs, després de sopar vam anar-hi tot decidits, el q passa, q la fabrica va resultar no estar tan abandonada com deien, ja q mos vam trobar uns indigents q ens oferiren un llit polsos i brut rere unes mantes, evidentment vam sortir esperitats i, després de caminar un bon rato mes sota la llum dels frontals, vam trobar un camp d'olivers i ens vam instalar sota d'un d'ells, on vam passar la nit.

va marxar un nen i va tornar un "home"

duran el viatge vaig intentar ferme una foto a la cara cada dia, (dic intentar perque el meu grau de despiste es bastant elevat) així poder veure com em canviava la cara amb el pas dels dies, be dels 3 mesos q va durar la cosa, aquet es el resultat:

quin camí vaig seguir

tenia clar q volia fer el camí de santiago, sabia que volia arribar fins a Finisterre i q si veia q les cames no em fallaven i la moral tampoc, seguiria caminant fins arribar a casa, allí on havia començat a caminar.
sabia també q el camí de santiago en si, no existia, es a dir, q els pelegrins começaven a caminar des de casa seva, passés per allí el camí o no. Estic segur q no agafaven el tren fins a Roncesvalles per començar la peregrinació, al igual q no tots passaven exactament pel mateix camí, segurament coincidien més els diferents camins a mesura q s'anaven acostant a santiago de Compostela però no abans. la cuestió es q si, vaig seguir el Camí de santiago en la gran majoria del viatge, però no hem sabia gens de greu deixar-lo per seguir un altre camí q sabia q em portaria al mateix lloc.





vaig començar a Móra d'ebre, per allí no passava cap camí de santiago, però passava bastant aprop, a la serra de cavalls, allí vaig trobar la primera fletxa groga, després d'haver seguit duran tot el mati el gr 171.

aquella primera fletxa em portaria al llarg del Camí de sant jaume de l'ebre, fins arribar a Logronyo, on agafaria ja el famós camí Francès q emportava, un mes després d'haver sortit de casa, fins a Santiago de Compostela, passant per munts de pobles, diria q centenars.

a Santiago de Compostela vaig descansar un dia sencer, al dia següent vaig començar a caminar fins a finisterra, d'alli a muxía, i al cap d'una setmana mes o menys ja tornava a estar a Santiago, començant el Camí de tornada q faría pel Camí del nord, passant per Cantabria Asturies i Pais Vasc, allí deixaria el camí de santiago per la ruta del vino i el pescado, un gr q va desde Bermeo fins a Oión, prop de Logronyo.

un cop a Logroño, nomes calia seguir altre cop el Camí de sant Jaume de l'Ebre fins arribar a casa on m'esperava la familia i els amics

com va començar tot

jo tenia 18 anys quan estudiava un cicle formati anomenat: conducció d'activitats fisicoesportives en el medi natural, (era per arrivar a ser monitor de varis esports: senderisme piragüisme equitasió, btt...) allí vam fer un tros del camí de sant jaume, de Logronyo a Burgos, uns 4 dies caminant, 4 dies de pluja, boira, fred, calamarsa... igual vam veure el sol unes 10 hores si contem tots els dies.
però a mi me va agradar molt, crec q vag ser dels únics del grup a qui li va agradar l'experiensia.... també vaig ser dels pocs q va aprovar el curs.

la cuestió; jo hem vaig quedar en ganes de més.
vaig portar una época que intentava enredar algún amic per anari a l'estiu, inclus a ma germana, i si, sels veia en ganes, pero no acavavem de donar el pas, asta q un dia, 4 anys després de la meva experiensia, per fi em vaig desidir, i per compençar el temps d'espera, no solsament aniria a Santiago si no q també en tornaria!!!! ho faria a l'hivern i ho faria sol.